La ciutat com a jardí. Elements d’una utopia

Abstract

Des dels mites antics fins a les metàfores religioses, la història de la civilització parla de nombrosos jardins admirables per les seues característiques físiques i valors simbòlics subjacents. Aquests jardins no són mers espais d’esbarjo, sinó llocs de la vida humana en tota la seua complexitat, representant llavors la combinació ideal de ciutat i vegetació, home i naturalesa. En el segle XX algunes investigacions i projectes han tractat de materialitzar alternatives a les ciutats actuals basades ―de diferents maneres― en l’antic ideal del jardí. Enfront de la nova emergència d’urbanització de la població mundial, recents polítiques urbanes demostren possibles estratègies per a canviar el destí de la ciutat mitjançant la introducció de la naturalesa en l’espai públic. A més, a partir de l’estudi d’algunes experiències contemporànies és possible reconéixer petjades d’un innovador enfocament orgànic al disseny, la possibilitat d’una coherència espacial i la interdependència arquitectura-naturalesa necessària per a la construcció d’un efectiu ecosistema. Un nou paradigma arquitectònic-urbà, una visió holística i interescalar que, finalment, s’enfronte a un horitzó realment sostenible.